08 febrer 2009

Cap a la independència…com?

Ahir, dissabte 7 de febrer, assistí a la Conferència de Debat Independentista, convocada per més de 30 entitats catalanistes, totes respectables i dignes de grans elogis.

El crit unànim fou la necessitat ineludible d'unitat, cosa que és clara, ja que 34 organitzacions, cadascuna remant per separat en la seva barqueta particular, en comptes d'avarar un "Destroyer", corren el risc de:

  1. No arribar a cap port
  2. Ser delmades per la flota enemiga

No glossaré totes les ponències, i a la clausura, a part de les aportacions de diverses de les entitats convocants, essent potser la més brillant i contundent la d'en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, parlaren l'escriptora i periodista, d'origen argentí però catalana d'adopció, Patrícia Gabancho, i el notari i exmembre del Consejo General del Poder Judicial, nascut a Castelló, Alfons López Tena.

Na Gabancho fou càlida i ocurrent en la seva defensa de la independència, i en Tena, sempre brillant i ben documentat, féu una aportació clara i decisiva a la imperiosa necessitat de la independència i la consecució d'un Estat Català. Gairebé dient: o ara o mai.

Però ambdós defensaren una tesi indefensable: afirmaren que la creació, ara i aquí, d'un nou partit independentista, seria un error, una pèrdua de temps, una acció inútil, un brindis al sol.

Però és clar, poc abans en Fonollosa, ex-conseller nacional de Convergència, que defensa que la lluita per la independència no pot fer-se contra Convergència, cosa en la qual coincideixo, i que ha de fer-se des de dins de la pròpia Convergència, principal partit catalanista però al qual caldria canviar l'actual cúpula directiva, confessà que ell ja ho havia intentat i que fou apartat. Fou defenestrat i ara lidera una tendència minoritària, sense cap influència.

I na Ruth Carandell, també confessà que ella i el seu grup ho havien intentat dins d'Esquerra Republicana de Catalunya i que les seves tesis havien estat derrotades a l'última assemblea. I que el seu grup havia esta escombrat de la direcció, igual que l'exconseller Joan Carretero, que ja s'ha donat per vençut.

Llavors, com pots dir, benvolgut López Tena, que cal lluitar des dels actuals partits ja establerts (i tots ells acomodats a ses poltrones i a llur miserable minipoder local o regional, de vol gallinaci). No serà que, tu també, el que cerques és el paraigua de Convergència, a la qual prestes la teva aportació de pàtina sobiranista perquè vagin tirant?

Afortunadament la cloenda la pronuncià un vibrant Agustí Soler, historiador, exregidor per Esquerra Republicana de Catalunya i actualment President del Partit Republicà Català. Féu un brillant plantejament històric de l'independentisme, lloà les paraules d'en López Tena i de na Ruth Carandell però, contràriament a aquests i en plena sintonia amb el meu propi pensament, deixà clar que ell sí que veia necessària l'aparició d'una nova força política il·lusionadora que sacsegi les estancades aigües dels partits assentats, envellits o conformistes.

I aquesta necessària labor pot ser l'aportació de Catalunya Acció!
Endavant Almogàvers i Visca Catalunya i l'Estat Català!

Eduard Rohaut
Membre de Catalunya Acció

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes

Arxiu del blog