13 de febrer 2009

Discurs d'obertura de la conferència de Catalunya Acció a Figueres

Molt bona tarda a tothom, senyores i senyors,

En nom de Catalunya Acció em complau donar-los la més sincera benvinguda a aquest acte, a aquesta conferència que jo, com a membre de Catalunya Acció de l’Alt Empordà, tinc l’honor de presentar-los.

M’agradaria obrir l’acte d’avui plantejant-los el següent: s’han preguntat mai per què avui, al 2009, Catalunya encara no és un estat independent?

A hores d’ara, a ningú se li escapa que el país està travessant una situació difícil, molt difícil. Jo m’estimo més –per descriure amb exactitud la situació actual- parlar d’emergència nacional. Aquesta, aquesta és exactament la definició del moment en què es troba avui Catalunya: emergència nacional.

Interioritzem ràpid aquest concepte, perquè totes les accions que iniciem des d’ara mateix aniran condicionades al fet que haguem comprès o no la magnitud de la situació que tenim al davant.

El balanç dels últims trenta anys no pot ser més desolador. Hem posat al capdavant del país una gent més capficada a resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya i França, quan el que calia era resoldre l’encaix de Catalunya a Europa i al món. El resultat d’aquest camí totalment equivocat en els últims trenta anys (inclosos els actuals) vostès el coneixen perfectament: una espoliació fiscal que ningú ha aturat; una substitució lingüística totalment fora de control; ferrocarrils, aeroports, xarxa elèctrica, col·lapse del sistema sanitari, ofec permanent a les nostres empreses, una cultura catalana que ha de malviure en la indigència més absoluta al seu propi país, etc. Bé, aquesta és l’herència que ens deixen els dirigents que han portat aquest país en els últims trenta anys: una situació d’autèntic tracte colonial.

Té raó el senyor Josep Castany, director general de Catalunya Acció, quan ens recorda que el país ens falla per dalt. Oi que se n’adonen ara per què avui, al 2009, Catalunya encara no és un estat independent?

Sabem
, doncs, el diagnòstic de la situació. Sabem que la situació d’emergència nacional en què ens trobem ens exigeix la responsabilitat de no tornar a apostar per camins equivocats que poden portar definitivament Catalunya a un punt de no retorn. I és precisament per tot això, que l’acte que Catalunya Acció avui els presenta aquí a Figueres, exposa, clar i català, quina ha de ser l’actitud i l’estratègia que hem d’iniciar per trencar per sempre més amb Espanya i França.

Albert Ubach
Figueres, 12 de febrer del 2009
12 de febrer 2009

Acte: Conferència de Catalunya Acció a Sant Cugat del Vallès

El passat 9 de febrer, Catalunya Acció va organitzar un acte a Sant Cugat del Vallés a l'Espai gastronòmic i cultural Terra Dolça. L'acte va comptar amb la col·laboració de la Seu Territorial d'Òmnium Sant Cugat, la Delegació local dels 10Mil a Brusel·les per l'Autodeterminació i el nucli local de la Plataforma pel Dret a Decidir. L'acte fou presentat pel Sr. Joan Contijoch (a la dreta de la foto), i el Sr. Santiago Espot (a l'esquerra de la foto), President Executiu de Catalunya Acció, va desenvolupar la conferència "Com encarar la independència".

Els assistents van seguir amb molt d'interès la conferència a càrrec del Sr. Santiago Espot, on d'ell se'n van despendre elements, idees i problemàtiques claus per encarar amb èxit l'assoliment d'un estat propi per a la nació catalana. Entre d'altres qüestions, el Sr. Santiago Espot, ha explicat que hi ha uns dos milions de vots independentistes que es troben diluïts en partits polítics tradicionals que no tenen com a prioritat assolir un estat propi. I ha remarcat que el país ens falla per dalt, i per aquest motiu, cal substituir la classe política actual urgentment, emplaçant a la creació d'una gran coalició independentista o front patriòtic que marqui l'agenda política i nacional d'aquest país en un futur immediat.

Un cop acabada la conferència, les més de seixanta persones que omplien la sala han participat d'un torn de preguntes on el Sr. Santiago Espot ha pogut aclarir i explicar qualsevol dubte o qüestió que plantejaven els assistents, creant en molts casos, enriquidors debats i propostes de com encarar el procés de secessió política que s'aproxima al nostre país amb èxit.
Video - Entrevista al Sr. Santiago Espot del diari electrònic cugat.cat
Notícia de l'acte del diari electrònic cugat.cat

10 de febrer 2009

Acte: Discurs de Catalunya Acció a la Conferència de Debat Independentista

CONFERÈNCIA DE DEBAT INDEPENDENTISTA

Barcelona, 7 de febrer del 2009
Discurs realitzat per: Josep Castany, Director General de Catalunya Acció

En Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, no pot ser avui aquí. Com a Director General de Catalunya Acció, em complau i m’honora la responsabilitat de substituir-lo en aquest acte.

Estic segur que tots els que som aquí tenim la convicció que només la independència pot salvar la nació catalana de la profunda decadència en la que està immersa. Hem arribat a una cruïlla històrica on s’ha constatat que l’intent d’encaixar Catalunya dins d’Espanya i, alhora, salvaguardar la nostra identitat i dignitat nacionals és impossible, bé sigui mitjançant l’ajupit regionalisme d’en Jordi Pujol i del seu deixeble l’Artur Mas, el pueril federalisme asimètric d’en Maragall o la imprudència temerària d’en Carod-Puigcercós d’haver pensat, i haver-s’ho cregut, que pot existir una Espanya plurinacional. No feia falta ser gaire sagaç per a adonar-se que la idea d’Espanya, que no és altra que la d’una idea imperial assimiladora des de fa segles, fa inviable una Catalunya nacionalment plena i la condemna invevitablement a la desaparició com a nació. La idea d’Espanya, senzillament, nega Catalunya.

L’espoliació fiscal que patim i que no té aturador, la pèrdua d’ús de la nostra llengua, el desconeixement de la pròpia història, la miserable situació i manca d’infraestructures i serveis o les pobres pensions dels nostres jubilats no són més que la collita de 30 anys de les estratègies de país errònies d’uns líders polítics molt concrets. No ha fracassat l’autonomisme en genèric. Han fracassat uns homes i les seves estratègies polítiques encaixistes. Han fracassat uns líders polítics que van posar el rumb dels seus vaixells cap a Espanya i que encara no l’han modificat ni un milímetre. El miratge de l’encaix a Espanya, la Catalunya de cartrópedra que s’havia construït, ha caigut. Que ningú es sorprengui de per què som on som com a país, de per què es respira tan desànim i decepció entre els catalans. Per això, en el diagnòstic que fem des de Catalunya Acció de quines són les causes de la situació actual de la nostra nació, un dels factors més importants és que “el país ens falla per dalt”. La nostra classe política ha fet fallida en la defensa dels interessos nacionals i econòmics dels catalans.

Els nostres líders polítics, ni els del govern ni els de l’oposició, tenen la voluntat de corregir el rumb dels seus vaixells, i mentre no corregim l’estratègia de país i el nord de la nostra política sigui la consecució d’un Estat Català l’abans possible seguirem anant pel pedregar fins a esdevenir una trista i pobra regió espanyola.

Davant del col·lapse institucional i de finançament que es produirà els propers mesos com a conseqüència de la darrera etapa del ja fracassat procés estatutari, els nostres polítics no sabran què fer, no sabran com resoldre aquest cul de sac. Però coneixent-los com els coneixem, el que sí sabran fer molt bé és eludir la seva responsabilitat i passar la pilota al poble. Uns diuen que si caldrà fer un nou referèndum sobre l'Estatut, els altres que si caldrà treure la gent al carrer. Tot menys actuar com a autèntics líders polítics que encaren les situacions difícils i complexes, és a dir, iniciar el procés de trencament amb Espanya redactant la Constitució del futur Estat Català.

La veritat és que darrera de les actituds d’aquests partits només existeix l’afany electoral de guanyar vots. Són ells els qui, arribat el dia d’unes eleccions, passen el rasclet dels vots. Si cal cercar vots regionalistes tenen un senyor molt ben vist a Madrid, i si calen vots independentistes sempre poden dir que uns dels seus va signar un dia un manifest o va escriure un llibre on es demanava un Estat català.

I aquesta és la gran tragèdia de la Catalunya actual: que les classes dirigents no són portadores de la consciència i esperit alliberadors que la nostra gent reclama. Accepten amb una irresponsabilitat esborronadora la submissió de la nostra pàtria a la metròpolis i manipulen en molts casos els sentiments sagrats que hi ha implícits en el concepte d’independència per a guanyar escons que no es tradueixen mai en dignitat nacional.

Espanya és el nostre enemic, però hem de tenir ben clar si volem avançar que qui frena actualment l’avenç del nostre país cap a la independència són les cúpules dels actuals partits polítics. La independència, ni la volen ni se la creuen, per tant deixem de ser condescendents amb ells. I en lloc d’intentar pressionar-los des de la societat civil, que no servirà de res com ja s’ha vist, o intentar canviar-los des de dins, que ja s’ha demostrat impossible en els darrers congressos, concentrem les nostres energies en allò que realment els preocupa: perdre les seves poltrones. I això només ho pot amenaçar la creació d’una nova força política, amb trets profundaments regeneradors, tant des d’un punt de vista nacional com democràtic, que faci de gresol de tots els patriotes que volen fer de l’independentisme una força electoral que utilitzi el poder institucional com a força motora del procés de constitució de l’Estat català.

A les properes eleccions autonòmiques, pels factors que hi confluiran, tenim una oportunitat històrica per a fer el salt cap a la nostra independència. Comportem-nos, doncs, com a patriotes. I recordem que els catalans som un poble vencedor, perquè si no, ara, ja no seríem catalans.

Discurs en format pdf

08 de febrer 2009

Cap a la independència…com?

Ahir, dissabte 7 de febrer, assistí a la Conferència de Debat Independentista, convocada per més de 30 entitats catalanistes, totes respectables i dignes de grans elogis.

El crit unànim fou la necessitat ineludible d'unitat, cosa que és clara, ja que 34 organitzacions, cadascuna remant per separat en la seva barqueta particular, en comptes d'avarar un "Destroyer", corren el risc de:

  1. No arribar a cap port
  2. Ser delmades per la flota enemiga

No glossaré totes les ponències, i a la clausura, a part de les aportacions de diverses de les entitats convocants, essent potser la més brillant i contundent la d'en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, parlaren l'escriptora i periodista, d'origen argentí però catalana d'adopció, Patrícia Gabancho, i el notari i exmembre del Consejo General del Poder Judicial, nascut a Castelló, Alfons López Tena.

Na Gabancho fou càlida i ocurrent en la seva defensa de la independència, i en Tena, sempre brillant i ben documentat, féu una aportació clara i decisiva a la imperiosa necessitat de la independència i la consecució d'un Estat Català. Gairebé dient: o ara o mai.

Però ambdós defensaren una tesi indefensable: afirmaren que la creació, ara i aquí, d'un nou partit independentista, seria un error, una pèrdua de temps, una acció inútil, un brindis al sol.

Però és clar, poc abans en Fonollosa, ex-conseller nacional de Convergència, que defensa que la lluita per la independència no pot fer-se contra Convergència, cosa en la qual coincideixo, i que ha de fer-se des de dins de la pròpia Convergència, principal partit catalanista però al qual caldria canviar l'actual cúpula directiva, confessà que ell ja ho havia intentat i que fou apartat. Fou defenestrat i ara lidera una tendència minoritària, sense cap influència.

I na Ruth Carandell, també confessà que ella i el seu grup ho havien intentat dins d'Esquerra Republicana de Catalunya i que les seves tesis havien estat derrotades a l'última assemblea. I que el seu grup havia esta escombrat de la direcció, igual que l'exconseller Joan Carretero, que ja s'ha donat per vençut.

Llavors, com pots dir, benvolgut López Tena, que cal lluitar des dels actuals partits ja establerts (i tots ells acomodats a ses poltrones i a llur miserable minipoder local o regional, de vol gallinaci). No serà que, tu també, el que cerques és el paraigua de Convergència, a la qual prestes la teva aportació de pàtina sobiranista perquè vagin tirant?

Afortunadament la cloenda la pronuncià un vibrant Agustí Soler, historiador, exregidor per Esquerra Republicana de Catalunya i actualment President del Partit Republicà Català. Féu un brillant plantejament històric de l'independentisme, lloà les paraules d'en López Tena i de na Ruth Carandell però, contràriament a aquests i en plena sintonia amb el meu propi pensament, deixà clar que ell sí que veia necessària l'aparició d'una nova força política il·lusionadora que sacsegi les estancades aigües dels partits assentats, envellits o conformistes.

I aquesta necessària labor pot ser l'aportació de Catalunya Acció!
Endavant Almogàvers i Visca Catalunya i l'Estat Català!

Eduard Rohaut
Membre de Catalunya Acció

Conferència a Figueres: És l'hora de la Independència.

ÉS L'HORA DE LA INDEPENDÈNCIA
(cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

12 de febrer 2009, a les 19.30h.
Casino Menestral Figuerenc

Intervencions a càrrec de:

Sr. Joan Fonollosa, ex-conseller nacional de CDC.
"Un nou paradigma polític per a Catalunya".

Sr. Santiago Espot, president executiu de Catalunya Acció.
"Ara tenim una oportunitat històrica".

Presentarà l'acte:
Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció de l'Alt Empordà.

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes

Arxiu del blog